Fa uns dies vaig llegir en un blog amic, quina pot ser la satisfacció d'estar una temporada, sigui quina sigui, a dieta.
Tot i que aquí una servidora fa força temps que en fa, és d'un temps ençà que me la prenc seriosament; no sé si perquè quan vaig deixar de fumar vaig créixer en amplada fins al punt de dir prou o per cert aconteixement el pròxim Octubre però des de fa un any que l'estic seguint el més estricament possible. Això no vol dir que de tant en tant no sopi una pizza o endrapi unes patates però normalment toca aguantar-se ... i costa, costa un ou.
Fins ara, crec que he descobert dos tipus de satisfacció: una és la de quan et trobes gent que fa temps que no et veuen i et diuen com has canviat; tu dius que no, que no n'hi ha per tant però en el fons penses que tot l'esforç bé s'ha de notar.
El segon tipus de satisfacció l'he descobert avui quan, remenant l'armari per vestir-me, he vist uns texans que deu fer un parell d'anys que tinc, que encara no havia estrenat perquè cada cop que me'ls posava no podia ni respirar i avui he pensat calla .... i si, ara em venen grans! Pobrets, abans per poc i ara per massa ....