Era l'any 1994 i jo era una pre-adolescent en plena edat del pavo. No recordo exactament com, va acabar a les meves mans el disc Face the music dels New Kids on the Block. En res i menys una servidora tenia tots els seus àlbums i els escoltava les 24 hores (i si, quan dic 24 hores vol dir que me n'anava a dormir amb el walkman posat). Devorava les revistes en busca de notícies (no, jo no vaig tenir internet fins el 98), era del club de fans i jo ja em veia a Bòston. Clar, com si Bòston fos un poblet de res .... en fi, per pre-adolescent ja estava jo. Si en aquella època els meus pares no em van fer tancar és que m'estimen de veritat.
El mateix any 1994 el grup va plegar després de 10 anys. Jo com sempre, tard. Em vaig quedar en ple subidón fangirl i sense grup. Poca broma que és un trauma.
Els anys passen, amb ells la tonteria s'acaba, ... un dia li dius al menda "si, jo era fan dels New kids" amb la cara vermella com un tomàquet, ... en fi, coses que passen. Però l'espineta d'haver fet molt tard no marxa eh?
Fins que un dia, 14 anys més tard, tornen. I de cop t'enrecordes de totes les animalades que feies al 94 i dius ai ... i acabes mirant la gira, que evidentment només és americana. I no, la que van fer conjunta amb els Backstreet Boys per Europa tampoc m'interessava el més mínim.
Però hi havia d'haver una segona gira, petita segona gira Europea que està passant per 18 ciutats. I quan una servidora comença a maquinar és que el perill és imminent. Perquè jo ja m'ho veia, que era una d'aquelles coses que o feia ara o ja no la feia.
I des del 94 .....
Jo sé d'un menda que es va arribar a registrar a la seva web per accedir a la pre-venda i fer-me cert regal. Al final no va poder ser però que tingués la intenció no té preu. I des del Febrer jo maquinant, mirant quines ciutats eren en cap de setmana, a quines volaven companyies low cost, ara si, ara no que és caríssim, ara ho torno a mirar, .... i així és com vam acabar passant un cap de setmana a Frankfurt.
He de dir que va ser el concert més espectacular al que mai he anat; que la sala era petita, que els teníem als morros, que vaig xocar la ma amb un d'ells i que si a l'any 1994 m'arriben a dir que passaria això no m'ho hagués cregut ni en broma. I és que és ben cert que hi ha coses que no tenen preu.
No, no vaig fer la histèrica desbocada però si en aquell moment em punxen, ni sang em treuen. Estic practicament segura que, durant dues hores, jo vaig ser la persona més feliç de la terra.