dimecres, 27 d’abril del 2016

25

Fullejant una revista de viatges m'he topat amb un article on es diuen les 25 coses que has de fer un cop a la vida per terres angleses. Realment algunes em semblen bastant estúpides absurdes però m'ha fet gràcia .... Està clar que hi hem d'anar algunes vegades més :)

  1. Conduir per l'esquerra
  2. Tastar els scones amb clotted cream i melmelada ü
  3. Escoltar com dóna les hores el Big Ben ü
  4. Fer una foto sortint d'una cabina telefònica vermella ü
  5. Veure el canvi de guàrdia a Buckingham Palace ü
  6. Visitar Stonehenge
  7. Pujar al London Eye ü
  8. Passejar per l'embarcador de Brighton
  9. Buscar al monstre del llac Ness
  10. Portar botes d'aigua al festival de Glastonbury
  11. Menjar un fish & chips ü
  12. Recorrer les Midlands amb el cotxe
  13. Pujar a un autobús de dos pisos ü
  14. Perdre's per l'East End ü
  15. Comprar una Oyster per anar en metro ü
  16. Fer el tour del terror per Edimburg
  17. Fer una ullada als aparadors de Harrods ü
  18. Veure l'skyline de Liverpool des del ferry ü
  19. Anar a un concert
  20. Passejar per Picadilly Circus ü
  21. Preguntar direccions sense mapa
  22. Que no et deixin entrar al club de moda
  23. Creuar el meridià de Greenwich
  24. Veure un partit de tennis a Wimbedlon
  25. Fer una pinta al Rover Return's Inn de Manchester 

dilluns, 25 d’abril del 2016

Sant Jordi

Segons Google maps, aquest dissabte vam passejar més de 10 kilòmetres i és que això de que Sant Jordi caigui en dissabte i a sobre faci solet s'havia d'aprofitar. El pronòstic del temps era pluja però, per sort, ens la vam trobar de tornada a casa.

A les 10 del matí ja estàvem fent un cafè esperant per entrar al recinte modernista de l'hospital Sant Pau; jo ja hi havia estat feia relativament poc però em va encantar tant que hi havia de portar al Low i aprofitant que per ser  Sant Jordi l'entrada era lliure no hi podíem faltar.


D'allà, vam bordejar la Sagrada Família i vam anar fins la zona de Rambla Catalunya, Provença i passeig de Gràcia. No cal dir que a més tard, més gent i vam trigar una eternitat a fer el passeig de dalt a baix. El restaurant que haviem triat per dinar el vam haver de canviar perquè al no acceptar reserves, el temps d'espera era de més d'una hora. Això de que tot Catalunya i part de l'estranger estigués a Barcelona ...


Si em donessin un euro per cada cop que vaig veure aquestes fotos a Instagram un cop a casa ...

  

dilluns, 18 d’abril del 2016

10h

Avui fa una setmana justa que una servidora treballa durant 10 hores cada dia; si senyor, amb un parell. Surto de casa a dos quarts de nou del matí, torno per dinar en 30 minuts, marxo i ja no torno fins a quarts de nou del vespre. M'he quedat sense vida. Ni sèries (no tantes com voldria), ni gimnàs i casi casi ni marit perquè coincidir, coincidim ben poc. 

Hi ha oportunitats que no es poden deixar passar i així, d'un dia per l'altre (literalment) m'he trobat passant 10 hores davant d'un ordinador; en diferents oficines però un ordinador. 

És temporal, i m'ho agafo amb filosofia però això no treu que no em vagi arrossegant pels racons. I que estigui desapareguda. 


dijous, 14 d’abril del 2016

Molt genial!

Amb aquest ja fan 3 els cops que l'hem vist en directe; un a Madrid i dos a Barcelona. No va ser el millor setlist que podia triar (de totes maneres ja em puc morir tranquil·la perquè he escoltat Whatever en directe) però és igual, podria sortir a cantar el God Save the Queen i ho faria igual de perfecte. Perquè és un Gallagher, mig Oasis, ... i perquè ens cau la baba. Crec que amb Don't look back in anger em vaig deixar les cordes vocals allà. 


I si, el dia següent vam veure l'entrevista de TV3 i si, ja sabem que per alguns és una miqueta pedant i va de sobrat peeeerò...


dissabte, 9 d’abril del 2016

I avui ....

L'últim cop va ser el 4 de Març de 2012 (no és que recordi la data exacta, és que ho he buscat). Després de veure el preu de les entrades i el lloc i dir un d'aquells "ja l'he vist dos cops, és igual ....", després de que els Reis que em coneixen molt bé deixessin un parell d'entrades sota l'arbre ... després d'esperar i esperar, aquesta nit toca ...




I know, I know .... 

divendres, 1 d’abril del 2016

The Seed of Hope in the Heart

Teiichi Sato vivia amb la seva dona al poble de Rikuzentakada, a 2'5Km de la costa. També hi tenia una botiga on venia llavors. El dia 11 de Març de 2011 ho va perdre tot quan un tsunami s'ho va endur per davant. Ell i la seva dona es van salvar perquè van poder fugir fins a casa la seva mare, a 13Km. El tsunami es va aturar al kilòmetre 10. Temps més tard va tornar a obrir una botiga provisional des de zero, al mateix lloc, utilitzant runes i excavant un pou amb un cullerot.
Després de la seva experiència, va escriure un diari sobre el desastre, The Seed of Hope in the Heart, en anglès, on transmet la importància de minimitzar el dany del tsunami, de reconstruir amb les pròpies mans i de l'ajuda mútua.

Ahir vaig tenir la sort de poder assistir a una conferència a Casa Asia on, entre d'altres, vam poder escoltar en directe a Teiichi Sato. Ho vaig trobar impresionant. Teiichi no parla castellà però tota l'explicació ens la va fer llegint en castellà; ell no tenia ni idea del que estava llegint però estava a Barcelona i ho volia fer. Durant tota la seva explicació no es va escoltar ni una mosca. 


També vam poder escoltar les paraules del consul de Japó i de Tsuyoshi Komori, qui arran del desastre va crear una fundació Let's Talk per ensenyar anglès als habitants de la zona com Teiichi i permetre així que es poguessin comunicar amb l'exterior.