Abans d'ahir va fer un mes que una servidora treballa 10 hores al dia. La sensació així en general és que estic esgotada. Ja no pel fet d'entrar en una oficina a les 9 del matí i sortir de l'altre a les 8 del vespre, que també - per no parlar de que porto fatal això d'estar tot el sant dia escalfant cadira -, si no d'haver de pensar, organitzar i maquinar com fer la resta de coses.
Quan plego, trigo deu minuts en arribar a casa (encara sort) i quan arribo he d'ignorar que el sofà m'està cridant perquè en algun moment s'han de posar rentadores, fer el sopar i amb una mica de sort, llavors si, veure algun capítol de la muntanya de series que tenim abandonades.
Quan el poc temps lliure que tenim marxem fora com el cap de setmana passat o el pròxim, ja és un festival perquè la feina a casa s'acumula. És temporal i per sort som dos: on no arriba un, arriba l'altre. I si no hi arriba cap dels dos ... mala sort. Compensar, compensar no tinc clar que compensi del tot però mira, aquest any ja ens han pagat el viatge d'estiu.